Francesc Eiximenis

La intenció de Francesc Eiximenis en escriure l'obrada del Crestià era posar a l'abast de les persones corrents, no especialment cultivades, el que han de saber i com han de viure i s'han de regir en tots els àmbits de la vida en la societat del seu temps, una societat cristiana, amb dos col·lectius d'altres confessions, judaisme i islam. Ha de tocar, per tant, tots els temes, sempre enfocats des del cristianisme.

Al capítol segon del preàmbul de tota aquesta obra enciclopèdica, els tretze llibres projectats, indica els cinc «puncts principals qui comunament se solen tractar en los comensaments dels libres antichs»: intenció final, títol del llibre, autor, manera com es tracta i matèries que conté; punts que desenvolupa al llarg dels capítols segon, tercer i quart del mateix preàmbul.

Tenint en compte la temàtica i la vastitud de l'obra, el Primer llibre, com és natural, es dedica a la base: «ensenya com crestianisme és stament lo pus excel·lent qui al món sia», «què és la religió crestiana e com e de qui ha son començament e son ésser e quines són ses grans e altes dignitats» (capítol quart del preàmbul). Divideix el llibre, com diu al capítol cinquè del preàmbul, en quatre parts, d'extensió desigual, en què s'explica què és la religió cristiana, d'on ha sortit i en què es fonamenta (capítols 1-191); que la santa església catòlica ha corregut sota tres lleis, cadascuna millor que l'anterior: la llei de natura, la d'escriptura i la de gràcia (capítols 192-205); que la llei de gràcia té vint dignitats que proven que és molt superior a les altres dues lleis (capítols 206-361), i que Déu ha honrat i estimat especialment el poble cristià per tal com li ha revelat grans misteris i secrets amagats als pobles que havien viscut sota les lleis anteriors (capítols 362-376).

Com que en el desenvolupament del discurs hi ha nombrosos temes, arguments, raons, amb subtemes, subarguments, subraons, contraarguments i contraraons, amanits amb exemples, dites, anècdotes que els fan de més bon pair, cal tenir present l'esquema general següent per a veure com i a on l'autor insereix els diversos temes que hi ha i per a no perdre's:

Primera part, la més llarga (capítols 1-191), que tracta del fonament principal de la religió cristiana, és a dir, que hi ha un sol Déu, l'excel·lència d'aquest Déu, com l'home s'hi ha de donar i l'ha de servir, impediments que hi troba i ajudes de Déu, per vies naturals, legals i la llei de gràcia, que és la religió cristiana. Al capítol 19 hi ha una breu definició de la religió cristiana, que desenvolupa, dividida en tres seccions, al llarg de tota aquesta primera part: és excel·lent estament (capítols 20-106), instituït pel Fill de Déu, Jesucrist (capítols 107-167), ordenat a menar la gent d'aquesta vida a vera benaurança (capítols 168-191).

A la primera secció (la religió cristiana és excel·lent estament) s'hi expliquen les raons de l'excel·lència, que són pel fundador, el contingut de veritat, la dignitat i l'autoritat dels transmissors. Entre els temes que s'hi tracten hi ha l'error, que porta a tractats sobre els heretges i les heretgies, amb arguments defensius rebatuts, els miracles i prodigis, vertaders i falsos, a diverses parts del món, els perseguidors del cristianisme, la conversió de Constantí, la secta de Mafumet (Mahoma) i els sarraïns.

A la segona secció (la doctrina cristiana és fundada i eixida de Jesucrist), que comença amb les raons d'un jueu contra l'excel·lència de la religió cristiana i les rèpliques corresponents, entre els temes que s'hi tracten hi ha el judaisme, amb vuit males ocasions d'aïrar Jesucrist (mals pares, terra, influència celestial, mala companyia, rusticalitat i pagesia, abundància de béns temporals, llibertat de temptar del diable i folla confiança de Déu), les raons del nom cristià per als seguidors de la doctrina de Jesucrist, les raons per què Jesucrist no va escriure personalment la llei cristiana, els evangelistes i els evangelis, la concordança dels doctors de l'església amb els evangelistes, les figures d'animals que els representen, els testimonis sobre Jesucrist, el regiment de Jesucrist i l'Esperit Sant sobre la religió cristiana, pel qual Esperit Sant aquesta religió no pot caure en error ni fallir.

A la tercera secció (el cristianisme endreça tothom a vera benaurança), amb arguments en contra d'aquesta afirmació i altres que els rebaten, s'hi tracta de si hi ha aquesta vida i prou o n'hi ha una altra de benaurança, per què hi ha damnació de tanta gent, per què Déu creà les persones que sabia que s'havien de condemnar, si les altres «sectes» també menen a salvació.

Segona part (capítols 192-205), que tracta de la cristiandat com a heretat de Jesucrist, que ha triat els gentils i no els jueus, i que el poble de Déu, l'església, començant en Abel, ha viscut sempre sota una de les tres lleis (de natura, d'escriptura o de gràcia), que s'han anat superant. Mostra la diferència entre aquestes lleis, i acaba amb capítols que diuen que les cerimònies judaiques no tindran fi, raons que es rebaten a la tercera part.

Tercera part (capítols 206-361), que aporta les vint dignitats que té el cristianisme per sobre de les altres lleis, especialment per sobre de la d'escriptura, és a dir, el judaisme:

1a. dignitat: més espai.
2a. dignitat: la ciutat capital, i aquí es discuteix si Roma ha de ser la capital del cristianisme o ho hauria de ser Jerusalem.
3a. dignitat: el senyal, la creu.
4a. dignitat: el nom, església, i aquí parla dels sentits d'aquest mot, quan es pren com a església material, amb els privilegis per als qui s'hi refugien; quan es pren com a conjunt d'eclesiàstics, amb les llibertats i privilegis que tenen, i quan es pren com la comunitat dels fidels.
5a. dignitat: el regne, i aquí hi ha un desenvolupament de les dignitats papal, imperial i dels diferents regnes cristians (França, Castella, Aragó, Anglaterra, Hongria, Nàpols, Sicília, Portugal, Navarra, Xipre, etc.).
6a. dignitat: el sacrifici.
7a. dignitat: la llei.
8a. dignitat: el «duc».
9a. dignitat: la durada.
10a. dignitat: els pactes amb Déu.
11a. dignitat: l'ordenació jeràrquica de l'església.
12a. dignitat: l'alliberament dels càrrecs de la llei vella.
13a. dignitat: que la llei de gràcia promet les coses celestials.
14a. dignitat: que la llei de gràcia justifica l'home.
15a. dignitat: que la llei de gràcia té fonaments més virtuosos.
16a. dignitat: que la llei de gràcia és estament sobirà.
17a. dignitat: que la llei de gràcia ha estat rebuda personalment de Jesucrist.
18a. dignitat: que la llei de gràcia és compliment i acabament de la llei vella.
19a. dignitat: l'escriptura, i aquí tracta dels llibres de la Bíblia, autors, traductors, autoritat que tenen, sentits, qui se n'ha d'ocupar, els teòlegs.
20a. dignitat: que la religió cristiana és el major estament del món, ja figurada en la llei vella.

Quarta part (capítols 362-376), en què, seguint unes paraules de la primera epístola de sant Pere (1Pe 2, 7 i 9-10), conclou que els cristians són sacerdoci reial, gent santa, poble elegit, al qual Déu ha revelat secrets que eren amagats en la llei antiga: misteri de la Trinitat, lligam del pecat original, pactes entre Déu i els homes sobre el pecat original, encarnació del Fill de Déu, redempció del món i reparació del llinatge humà, reprovació del poble escollit antigament i tria d'un poble nou amb una llei nova. Per això el cristià ha de donar gràcies a Déu i tenir por de caure de la dignitat del cristianisme per les temptacions, tema de què tractarà el llibre Segon.

* * *

El Primer llibre del Crestià va ser escrit a Barcelona entre els anys 1379 i 1381, com diu l'autor al segon capítol del preàmbol «per manament del molt alt e poderós príncep e senyor lo Senyor Rey En Pere», el qual mana que no es mogui del convent d'aquesta ciutat fins que l'obra sigui acabada , i també per «prechs dels reverents e amables senyors seus, los consellers de la ciutat de Barchinona, e axí mateix gran instància d'alscuns devots e honorables ciutadans de aquella matexa ciutat». Per això, com que aquests ciutadans interessats en l'obra poden ser honorables però «sens grans letres», escriu amb un llenguatge planer que tothom entengui, però amb algunes «subtilitats» perquè s'hi puguin entretenir alguns joves ciutadans, com diu al capítol tercer del preàmbul.

Com en tot el Crestià, hi ha nombroses referències a autoritats i autors d'on Eiximenis treu el material, sovint servint-se de manuals jurídics, teològics, universitaris que els citen i estudien, i referències a costums del seu temps, a més d'esments a vivències pròpies o que li han explicat («Yo viu un doctor theòlech qui...», capítol 27).

Malgrat que el Primer del Cristià no va ser tan llegit i difós com altres obres d'Eiximenis, segurament per l'eixutesa del contingut, la quantitat d'exemplars d'aquesta obra que consten en inventaris i textos legals mostra que interessava la gent del temps en què va ser escrit i del segle següent o dos segles següents.

Actualment se'n conserven quatre manuscrits i un incunable sencers, a més d'uns quants capítols en un manuscrit miscel·lani de tot el Crestià i algun capítol solt copiat en altres manuscrits també miscel·lanis:

• El manuscrit T-I-11 d'El Escorial, que serveix de base d'aquesta edició (B en la classificació de Massó i Torrents , que és el mateix que l'anomenat F), i que sembla el més antic dels conservats, en pergamí, de començament del segle XV (algú diu de final del XIV); el ms. 456 de la Biblioteca de Catalunya, acabat el 30 de maig de 1455 a Barcelona, en paper (C en la classificació de Massó i Torrents); el ms. 1790 de la Biblioteca Nacional d'Espanya, a Madrid (D en la classificació de Massó i Torrents), i el ms. 40 de l'arxiu de la catedral de València (E en la classificació de Massó i Torrents), aquests dos darrers del segle XV, en paper i pergamí.
• L'incunable, imprès a València el 1483 per Lambert Palmart, alemany, seguint el manuscrit del franciscans de València (G en la classificació de Massó i Torrents). Se'n conserven exemplars a la Biblioteca de Catalunya de Barcelona, 2-V-15; la Biblioteca Pública de Tarragona, Inc. 134; la Biblioteca Universitària de València, Inc. 16; la Biblioteca Nacional d'Espanya, a Madrid (dos), Inc. 1102 i Inc. 1116; la Biblioteca del Palau Reial de Madrid, I-18; la Biblioteca de la Reial Acadèmia de la Història de Madrid, Inc. 5; la Biblioteca Nacional de França, a París, E* 83; la Biblioteca Estense de Mòdena, α.X.3.5; la Biblioteca Nacional Universitària de Torí, XV.II.37; la Bodleian Library d'Oxford, Auct. 3Q 4.23; la Saint Bonaventure University, a Olean, estat de Nova York, Incunabula X13, i la Library of Congress, de Washington DC, Incun. 1483.x55.
• Els primers 43 capítols del manuscrit 7-5-9, de la Biblioteca Capitular i Colombina de Sevilla, de la segona meitat del segle xv, en paper i que havia estat propietat de Fernando Colón, que corresponen a diferents capítols del Primer, sencers o no; el foli que seria 242, del manuscrit 15-49 de la Biblioteca Capitular de Saragossa, volum miscel·lani del segle XV, quasi tot en llatí, però aquest fragment en català, corresponent al capítol 369 del Primer, molt escurçat, i el fragment 24 (f. 177rb-va) del manuscrit 728 de la Biblioteca Universitària de Barcelona, volum miscel·lani en llatí de final del s. XV o començament del XVI, corresponent al capítol 1 del Primer del Crestià, traduït al llatí.

Entre els manuscrits desapareguts, el més antic del Primer del Crestià de què es té notícia és l'escrit l'any 1384 a Barcelona, en paper (A en la classificació de Massó i Torrents), que consta en un document datat el 5 d'octubre de l384 (Claveria comuna, 14, I, de l'arxiu municipal de València) i que Massó ja donava per perdut. L'any 1915 José Ribelles diu que se'n conserva un a l'arxiu municipal de València, que no és pas el que hi ha actualment a la catedral d'aquesta ciutat; en cas que aquesta referència no sigui equivocada, podria ser el mateix A? Pel que fa al desaparegut G, del monestir de Sant Francesc de València, sobre el qual es va fer la impressió de 1483 i que no se sap si era en pergamí o paper, podria ser el mateix A o un de diferent. Així mateix, hi ha referències a manuscrits o incunables del Primer del Crestià, exemplars desapareguts (o potser algun dels conservats), en diversos inventaris, vendes, biblioteques de València, Barcelona, Mallorca, etc. els anys 1448, 1457 i 1458, 1466, 1478, 1479, 1485, 1489, 1493, 1494, 1500, 1516, 1522, 1523, 1530, 1535, 1538, 1563, 1599. I, a més d'aquestes obres senceres, hi devia haver còdexs miscel·lanis de tot el Crestià, com el que consta a l'inventari de béns de Guillem Rovira, prevere beneficiat de la seu de Barcelona, dels anys 1436-1437, i còpies de certs capítols que interessaven a lectors determinats .

* * *

BIBLIOGRAFIA ESSENCIAL

GUIXERAS, David; MARTÍ, Sadurní (2013-2017), «Francesc Eiximenis», a Lola BADIA (dir.), Història de la literatura catalana. Literatura medieval II: segles XIV-XV, p. 21-59, Enciclopèdia Catalana / Editorial Barcino / Ajuntament de Barcelona, Barcelona.

HAUF, Albert G. (1990), «Lo Crestià», a D'Eiximenis a Sor Isabel de Villena. Aportació a l'estudi de la nostra cultura medieval, p. 91-123, Institut de Filologia Valenciana / Publicacions de l'Abadia de Montserrat («Biblioteca Sanchis Guarner», 19), València/Barcelona.

HAUF, Albert G. (2007), «La evangelización en el mundo levantino en tiempos de encuentros y desencuentros entre las religiones (s. XIII-XV)», a Transmitir el mensaje en tiempos de dificultad. Actas del XIII Simposio de Teología Histórica, 15-17 noviembre 2006, p. 447-508, València.

PEDRETTI, Marco (2021), «Els jueus en el Primer del Crestià», a Francesc Eiximenis. En homenatge, p. 89-113, ed. Josep Serrano Daura («Miscel·lània», 4), Societat Catalana d'Estudis Jurídics, filial de l'IEC, Barcelona.

PUIG I OLIVER, Jaume de; Josep PERARNAU I ESPELT, Gemma AVENOZA, Lourdes SORIANO, Carme CLAUSELL NÁCHER, Pilar GISPERT-SAÜCH, David GUIXERAS, Eva
IZQUIERDO MOLINAS, Sadurní MARTÍ, Xavier RENEDO i Raquel ROJAS FERNÁNDEZ, (2012), Catàleg dels manuscrits de les obres de Francesc Eiximenis, OFM, conservats en biblioteques públiques, volum I: Descripció dels manuscrits, Institut d'Estudis Catalans / Facultat de Teologia de Catalunya, Barcelona.

RENEDO, Xavier (2013), «Notes sobre la datació del Primer, el Segon i el Terç del Crestià de Francesc Eiximenis», a Estudis de llengua i literatura catalanes, LXVI. Miscel·lània Albert Hauf, 5, p. 5-33, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona.